Maria Ginestar (ella)
Ojalà poguera comptabilitzar la quantitat de vegades que he entablat converses en torn al concepte de gènere, a com l’entenem, a la sexualitat i a com ens defineix. Ojalà poguera, perque voldria dir que són moltes menys de les que calen per a estar escrivint açò.
Fa ja un parell de mesos que ens topàvem amb la notícia que el PSOE havia decidit eliminar de la documentació política les sigles Q+ que feien (fan) referència al nostre col·lectiu. Tot açò al mateix temps que demanaven la no participació de dones trans a les categories d’esports femenines. Sobre la deriva transfoba d’aquest partit, ni socialista ni obrer, podríem estar-ne parlant durant moltes hores, però ni arribariem a cap conclusió diferent, ni és el tema que em pertoca. No obstant, em pareix fantasia que un partit que es vanagloria de ser la resistència davant l’avanç de l’extrema dreta acabe caiguent, sense cap careta, de part del seus mateixos discursos: els que ens esborren i ens resten en drets humans.
El concepte queer, tan en discussió als últims anys, no és, ni de lluny, una cosa woke o nova. En contextos de parla anglesa, queer s’ha emprat històricament com un insult homòfob; és, bàsicament, el nostre marica, maricón, bollera, desviada, marimacho, travelo. Sent així, les persones LGTBI s’apropiaren d’aquest terme, per fer-ne un ús ben orgullós, de la mateixa manera que jo i tantes altres ens definim baix el terme bollera com a marca de la nostre identitat, inseparable de qui som i, sobretot, de com som: com vivim, com estimem, com ens relacionem, com ens presentem al món, com vestim, com pensem i, per suposat, també com follem.
Si queer va començar sent emprat com a insult, i més endavant com a terme apropiat, què és el que tant pot molestar d’aquest anglicisme per haver de ser eliminat de documentació política? Molt senzillo (evitaré referir-me ací al alcalde, al president, o a qualsevol terfa del PSOE i altres partits); l’evolució del seu significat el sitúa com a possibilitat de dissidència, com una forma de viure fora de la normativitat de gènere. I no solamente de viure, sinó que ens ensenya que una vida feliç, plena d’estima, és possible. Queer ens demostra que les rares estem ací, que ho hem estat sempre, i que la nostra existència va més enllà de les representacions tristes, malaltes i desgraciades que ens han volgut vendre. Queer ens permet situar-nos fora de les etiquetes home, dona, hetero, gay, lesbiana, bi, trans: agafa les etiquetes, li dona les gràcies pel seu servei, i les dissol en una sort d’estat líquid identitari. Ciao amigues, ja no ens feu falta.
No vull ser tan optimista. Escric açò des de l’absolut coneixement (i convenciment) de que les etiquetes segueixen sent necessàries. Jo les gaste, totis les gastem. Sé que actualment no vivim a un món on no definir-se siga possible. I també sé del potencial polític de les etiquetes; de la necessitat de reivindicar-nos com a (bi)bolleres, de traure tota la ploma que duguem a dins i cridar als quatre vents que, efectivament, no som cis ni heterosexuals -i que tampoc pretenem ser-ho o aparentar-ho-. Però, com de bonic seria fer tot açò sense la necessitat de definir-nos baix un concepte de dona bisexual que, en molts aspectes, no s’ajusta a mi i no em representa?
L’actual representació mediàtica de les persones trans -cada vegada menys estigmatitzada, però quantíssim camí ens queda per recórrer- ha fet aparèixer terfes fins i tot de baix de les pedres. Dones que, baix el seu feminisme, en singular, prediquen la no pertinença d’un determinat grup de dones al seu grup exclusiu i amb carnet™. I com de bé li ha vingut aquest discurs a l’extrema dreta, que ara corre sense frens a seguir legislant contra les nostres realitats, com si teoritzara sobre un món de ciència ficció i no sobre els nostres cossos humans i reals. Tots aquests discursos han ficat sobre la taula què és exactament això de ser una dona. Mai no he escoltat ningú preguntar-se què és ser un home. Però ja se sap que quan la teua identitat et dóna legitimitat històrica de discurs, ni tan sols has de pensar en que tú també tens una identitat. La veritat és que, per sort, ningú ha arribat a poder definir què és una dona. Ni un home. La definició biològica d’aquests conceptes ha suposat, durant segles, l’exclusió sistemàtica de totes les que no encaixem en eixes normes estrictes. I, creieu-me, som moltes més de les que creiem. El motlle baix el que es modela el gènere és tan estret, que un respir de més faria que no entrares en ell. Per comprovar-ho, sols cal que ens preguntem quantes vegades hem fet (i seguim fent) alguna cosa pel simple fet de que això és el que s’espera d’una dona -hello, depilació, my old friend- o veure el nombre creixent de procediments estètics que les persones cis realitzen per reafirmació de genere -en esta categoria inclouriem implantes capil·lars, operacions de mandibula, augment de pits, etc-.
L’ombra del gènere no descansa mai. I nosaltres, les persones cis, no estem lliures d’ella; simplement, vivim amb la convicció de no haver de qüestionar-nos-la. Doncs bé, pot ser ha arribat el moment de començar a habitar aquesta pregunta. Qui som? Què necessitem? Tenim la informació necessària per abordar el tema identitari sabent que, ara més que mai, vivim a un món líquid; i que els nostres cossos, les nostres vides, la nostra identitat, poden adoptar aquest estat. És més, deuen adoptar aquest estat. Qui sóc jo avui, un dia qualsevol de març de 2025 res té a veure amb qui vaig ser a la meua adolescència. Ni tan sols és igual a qui vaig ser l’any passat a esta mateixa data. El món canvia i ens nodreix d’experiències i coneixements que ens modelen i fan créixer en totes les direccions. Seria injust per al món i per a nosaltres mateixis habitar un cos que rebutja l’estat líquid com a forma de vida; un cos que se solidifica davant les novetats i rebutja el canvi, estancat en una identitat fixa i immutable, a quilòmetres llum de la naturalitat. Pot ser sent líquidis tampoc arribarem enlloc, pot ser el nostre fluir es guie per la calma. Però, al menys jo, no estic dispossada a embotellar el meu cos amb una identitat destinada a fer-lo gel: avui decidisc habitar en forma de líquid, i recórrer tots els rius i cascades a les que em duguen les meues vivències. Sols així, la meua identitat deixarà d’apretar-me, de marcar-me, deixant-me ser exactament el que necessite ser.
Añadir comentario
Comentarios