La Història avança vertiginosament al nostre davant

Mentre algunis llencen discursos elaborats sobre el patriotisme, altres treuen temps de baix de les pedres i es recorren el País Valencià en cotxe, bus, a peu o en bicicleta per arribar fins ací. Les nostres fiquen cos i ànima per ajudar a reconstruir els pobles, per intentar que la gent puga refer la seua vida el més pronte possible; els seus inventen mentides per cobrir les més de dos-centes morts que la seua incompetència en dinars de sobretaula han causat.

La Ploranera se lamenta com en sabran, com en sabran, aquest jovent, de parlar del temps, si els pins s’assequen i moren, si l’aigua sols arriba d’una volada, uns dies seguits d’inundacions, tot corromput de podridura i després eixut una altra volta, com sabran enraonar del temps si no saben com se sentia abans el renou del riu i el cabal tan generós, sense bedolls que arrelin i brotin, que és als boscos on una troba el temps d’ahir, viu encara, una fulla verda que tot just neix, i també el temps de fa tres segles, petrificat en un roure mil·lenari. Com s’ho faran, se lamenta, com s’ho faran, aquest jovent!

29 d’octubre, Aldaia, Horta Sud. Són, aproximadament, les set de la vesprada. A ma casa les persianes están tancades i, de fons, sols s’escolta l’aire que du tot el dia colpejant els arbres del carrer. Jo, que sempre he patit per haver d’eixir de casa si es preveu pluja, he cancel·lat tots els meus plans i m’estenc al sofà al caliu d’un llibre recen encetat: “Ofert a les mans, el paradís crema”, del Pol Guasch. De sobte, l’anterior paràgraf apareix, i em ressona ben a dins junt amb la famosa alarma telefònica que recomana no desplaçar-se degut a la climatologia -la primera de les moltes que arribaran rere esta-. Anote al costat “aquest paràgraf sona més a realitat que a futur distòpic”. Més o menys una hora després l’aigua cobria els cotxes del meu carrer fins a la meitat de la seua altura.

El que ve després, per desgràcia, totis ho sabem.

30 d’octubre, mateixa localització. Després de les trucades d’algunes familiars preocupades, baixem al carrer. No sabem ben bé què és el que ha passat, sols que no hem pogut arribar a dormir del tot i que no tenim aigua, ni connexió a Internet. En girar la cantonada de casa, un poble totalment desconegut s’obre pas als nostres ulls. Piles de fusta, rames i brossa, mobles apilats, vehicles partits en dos i capes de fang recobreixen el paisatge, desdibuixant l’Aldaia que, des de fa pocs mesos, puc dir que és ma casa. Omplim botelles d’aigua a la font del parc (que sí que funciona) i assistim a la visió d’un veïnat que neteja les seues vivendes i buida d’aigua garajos i vehicles, mentre no deixa que la tristessa el paralitze. Encara no ho sabem, però aquest sentiment de desconcert, alleujament per estar bé, tristessa pels nostres pobles i culpabilitat per poder seguir la vida amb normalitat ens acompanyarà moltes setmanes.

«Mari, no saques toda el agua del maletero, echale unos peces y ya tienes un acuario.»

2 de novembre. Ja tenim aigua, tot i que no és potable, i fa un parell de dies poguerem comprar pasta i verdures congelades caminant fins al Barri del Crist. Ens cobrim per complet i aconseguint unes graneres als punts de recollida. Al menys nosaltres, continuem sense haver vist cap cos oficial al poble: ni policia, ni bombers, ni la UME. El que sí veiem és carrers plens de gom a gom de persones voluntaries que han vingut d’arreu del País Valencià a ajudar amb el que poden: fins a cinquanta o cent persones per carrer autoorganitzades per expulsar aigua dels domicilis, treure mobles o netejar fang. Qualsevol ajuda és benvinguda. L i R em criden per avisar que vindran demà a dur menjar, productes de neteja i un gegant etcètera de productes a Aldaia i l’Horta Sud; dos furgones plenes. Han creat un punt de recolecta a Benissa i tornaran a vindre la setmana que ve.

L i R, els rius de persones voluntaries, la bona informació per ajudar que no para de compartir-se a xarxes, la solidaritat que arriba de tot arreu… Em tenen pensant durant dies en què és realment estimar-se la terra. Mentre algunis llencen discursos elaborats sobre el patriotisme, altres treuen temps de baix de les pedres i es recorren el País Valencià en cotxe, bus, a peu o en bicicleta per arribar fins ací. Les nostres fiquen cos i ànima per ajudar a reconstruir els pobles, per intentar que la gent puga refer la seua vida el més pronte possible; els seus inventen mentides per cobrir les més de dos-centes morts que la seua incompetència en dinars de sobretaula han causat.

9 de novembre, València. Ens ha costat més d’una hora el camí des d’Aldaia, però hem arribat. Abans, hem descartat passar per Albal per visitar a S, a qui se li ha inundat la casa i encara no hem pogut veure; les retencions ens tendrien hores parades per, finalment, no poder arribar a cap de les destinacions. Amb un gust agredolç, celebrem l’aniversari d’Ascen. Fer vida normal, disfrutar, se senten una traïció. Ho sabem nosaltres i ho saben els milers i milers de persones amb qui ens juntem a la plaça de l’Ajuntament. Mai havia vist a València una manifestació d’una mida semblant. Ja des del pont del Real comentem la diversitat de gent que anem acostant-nos cap al punt de trobada: avui no es tracta d’ideologia, sino de dolor. Del dolor per unes vides que no tornaràn (tampoc les de qui no ha mort).

Foto de Xiana Matos, manifestació del 9 de novembre a la Plaça de l'Ajuntament de València

Fem marxa cap a casa. Des del Carrer Colón agafem la moto i pronte deixem enrere el cap i casal per entrar a Aldaia. L’asfalt dista de ser llis: els diferents vehicles i màquines que han passat per ací estos dies l’han destrossat. Una sola rodona i la ja típica boira rojenca ens sobren per confirmar el que ja sabiem: que l’olor a podrit continua inundant el poble. Els carrers, les cases, els vehícles: tot s’impregna del mateix olor i color. Les muntanyes de bartuls plens de fang que s’han acumulat als descampats d’enfront de casa continuen creixent i creixent, superant en altura les finestres dels primers pisos. I amb elles, també creix altra cosa en nosaltres: la desesperaça per tornar a veure tot com estava abans.

14 de novembre, Aldaia, Horta Sud. M’assec a l’escriptori de ma casa per escriure alguna cosa sobre el que sent (si és que avui aconseguisc sentir alguna cosa). Amb el soroll constant de les sirenes que se senten al fons, apunte algunes de les frases del llibre que acabe de llegir i que m’han paregut tan adients a tot el que estem vivint. Apunte dates, com si d’un diari es tractara, però sense cap intenció de fer una crònica del desastre. M’interromp D, que arriba a casa per xarrar una estona: ahir va tornar a haver alerta roja, la tercera en dos setmanes -tan llargues com dos mesos- i no hem eixit de casa encara. Comentem els cotxes de policia que passaren anit pels nostres carrers; demanaven que abandonarem els pisos baixos i pujarem cap amunt. Comentem tot el que se’ns pasava pel cap; comentem la por.