Maria Ginestar (ella)
Quantis heu crescut sense conèixer els vostres desitjos o pensant que el que sentieu o desitjaveu escapava del que la resta sentia o desitjava? Fer comunitat implica la validació d’aquest desig: no estem solis en aquest món.
Fa un temps, vaig treballar a unes jornades on diferents professionals i investigadoris plantejaven els seus punts de vista sobre les qüestions que s’havien escollit, tots relacionats amb assumptes LGTBI. Una d’elles, a qui preferiria no mencionar, va fer una reflexió en torn al concepte de “comunitat LGTBI” i per què aquest era incorrecte. Exposava que, realment, no som una comunitat i, per tant, quan parlem en aquest termes, estem errant. Hui, quasi dos anys després, no puc estar més en desacord.
Si busque a l’Academia Valenciana de la Llengua la paraula “comunitat”, aquesta em dona dotze entrades. A priori, semblaria que la que més encaixa per definir la comunitat LGTBI és la segona: «Grup social o conjunt de persones unides per un vincle territorial, ideològic, religiós o d’interessos». Però la nostra comunitat no té un terrori concret, ni unitat d’ideologies -per molt que algunis vulguen fer creure el contrari-, ni practiquem una mateixa religió; i els nostres interessos són tan diversos com diverses som les persones que la conformem. Així, la definició amb la qual jo em quedaria, d’entre aquestes dotze, és la primera, «qualitat del comú», i ara explicaré perquè.
Per a una persona nascuda al voltant dels inicis del segle XXI, estar rodejadi de persones LGTBI no deuria ser cap cosa fora del “normal” (siga això el que siga). Sé que parle des del privilegi d’haver-me criat a un entorn on aquestes existències mai han sigut un tabú, i moltis podrien corregir-me en les meues afirmacions; però aquesta ha sigut la meua realitat. Per a moltis, joves LGTBI i, sobretot, persones cisheterosexuals, els drets LGTBI no semblen una cosa per la que s’haja hagut de lluitar, doncs hem nascut o crescut a un país on aquests, en la seua majoria, ja existíen. Només ara, amb l’augment de l’extrema dreta, l’homofòbia i, sobretot, transfòbia evident, fan que ens plantejem la gran LGTBIfòbia i, de nou, sobretot transfòbia a la que institucions i societat sotmeten les nostres identitats. Així, veiem com fora de la nostra bombolla de realitat personal, hi ha un país i un món, al qual no podem abastar a educar d’avui per demà. Per això, és necessari reapropiar-nos del concepte de comunitat i d’aquesta «qualitat del comú», fer-los nostres, sentir-los i protegir-nos entre totis.
Reconeixer-se en altra parella de bibolleres que passegen de la mà pel carrer, en la dissidència de gènere que aquella persona encarna o en la polsera de l’arc de Sant Martí que algú du ficada significa molt més del que a priori pot parèixer. Significa trobar un espai segur, uni igual; significa no estar soli en aquest món. Quantis heu crescut sense conèixer els vostres desitjos o pensant que el que sentieu o desitjaveu escapava del que la resta sentia o desitjava? Fer comunitat implica la validació d’aquest desig: no estem solis en aquest món.
Si pense en com vull parlar del concepte de comunitat, em resona al cap un discurs que vaig escoltar fa molts anys, a la sèrie de televisió Noruega, SKAM ¹ . Isaak, un xic que està eixint de l’armari com a gai, conversa amb Eskild, altre xic gai, afirmant no ser “com ell”, separant-se d’eixa gent que “du calces i màscara” i va a les manifestacions de l’Orgull. Eskild, fent el paper de referent orgullosament i oberta LGTBI que totis hem volgut veure a tot arreu, li demanava “anar molt en compte” abans de comparar-se amb eixes persones, i creure’s superior a qui, per lluitar pel dret a ser qui són, “ha triat rebre odi, acòs i han sigut golpejades”, ja que “prefereixen morir, que fingir ser algú que no són”, demostrant tenir un coratge “que no tothom pot entendre”. Aquesta escena la vaig veure per primera vegada fa ja uns sis anys, i des d’aleshores no he pogut oblidar-la.
És precisament aquest sentit de comunitat, de saber d’on venim i gràcies a qui, de saber-se igual a persones que, en un principi, semblen molt diferents a nosaltres, però amb qui compartim un vincle i un nexe en comú. És aquest nexe el que fa que respirem tranquilis quan ens adonem que al nostre voltant tenim altres persones LGTBI; el que fa que una xica que acaba de sortir de l’armari com a trans, no s’aparte del teu costat a una festa on no coneix ningú, perque sap que amb tú estarà segura. És aquest nexe, la nostra «qualitat del comú», el que ens configura com a comunitat, i el que ens fa ocupar un mateix espai social. Juntis, protegint-nos i habitant la nostra dissidència.
¹ Per a qui no conega aquesta sèrie, va suposar una novetat a l’audiovisual, doncs es retransmetia per clips “en temps real” i incloïa xarxes socials dels protagonistes, on podies seguir el que feien en tot moment. Més tard feren un remake de la sèrie a diversos països, Espanya inclosa.
Añadir comentario
Comentarios