Gonza M. Fontán
El 28 de juny ens enrecordem de Stonewall, agraïm a les dones trans, lesbianes, treballadores sexuals i racialitzades. El 28 de juny recordem una revolta. Una revolta que va tenir lloc a una discoteca. A una discoteca perquè una discoteca podia ser un espai segur, de reunió… perquè a les discoteques també podem teixir llaços (i trencar-los).
És ben cert que el moviment queer ha evolucionat, com també ho he fet jo, i que el meu record d’eixa manifestació pot estar edulcorat i romantitzat per el pas del temps i per la importància que va tenir per a mi eixe primer contacte amb la visibilitat més absoluta (la de que uni de lis teuis avis et puga trobar de fons a una fotografia al periòdic del matí següent). Recorde anar a aquesta manifestació envoltada d’amigues, quedar sense veu i no deixar de donar cruts. Recorde les senyeres, acabades de regalar per gent propera, ja possades, amb prou esforços, cinc minuts abans, i començar a caminar. Sent que hui arribe a cada nou lloc per eixe camí, que duc des d’aleshores donant passos fins on estic: tots els espais que conquiste em duen de tornada a l’encreuament de Urzaiz i Via Nord.
Recorde sobre el meu primer orgull (i tots els que varen vindre després) alguna cosa més: desganyitar-se amb proclames i reivindicacions i després, escoltant les cançons que formaven la nostra cultura, ballar amb les mateixes persones que havien caminat al teu costat i t’havien acompanyat tota la vesprada i es convertiren en amiguis per una nit. Revoede ballar Sobreviviré, al meu primer show drag, a la mateixa plaça en la que vaig donar el meu primer petó a una xica i cinc adolescents ens increparen d’una forma que hui reconec violenta. Recorde els mejs primers atreviments a desfer-me d’inseguretats sobre la meua forma de vestir gràcies a eixes persones que plenaven la plaça da Pedra, amb una experiència que jo envetjava, de tots els colors, estampats i patrons possibles. Per unes hores, el càntic era cert: el carrer i la nir eren nostres. No hi havia carrosses ni paradetes de grans marques: compravem les enganxines que els diners ens permetia aleshores a una paradeta de Nós Mesmas i eixiem pels locals de sempre, d’ambient per una nit. Abarrotavem estos locals les mateixes persones que abarrotavem la baixada a Urzaiz unes hores abans, les mateixes persones que ens haviem emocionat amb el manifest, les mateixes que dia a dia sofriem (sofrim) quotes de violència de diferents nivells, però totes inaguantables.
El 28 de juny ens enrecordem de Stonewall, agraïm a les dones trans, lesbianes, treballadores sexuals i racialitzades. El 28 de juny recordem una revolta. Una revolta que va tenir lloc a una discoteca. A una discoteca perquè una discoteca podia ser un espai segur, de reunió… perquè a les discoteques també podem teixir llaços (i trencar-los). Perque hi ha artistes queer que ocupen eixes discoteques nit rere nit, especialment al mes de juny, per a que altris disfrutem de veure’ns representadis. Perque en elles existeixen protocols per a la nostra seguretat. Perquè una discoteca va ser el punt d’atac i d’origen de la revolta pels nostres drets a un oceà de distància. Perque va ser des de la porta d'una discoteca que una rajola va volar cap a un policia i hui continuen sense tenir lloc a les nostres festes. Els temps són convulsos i confusos, però no olvidem això: no tenen cabuda. Estem celebrant haver-nos enfrontat a ells. No hi ha opressió sense opressors. No anem a recluir-nos a les discoteques, però tampoc renunciar a elles.
L’Orgull és una reivindicació, és el recordatori d’una lluita històrica i de la necessitar que continuem eixa lluita, però també és el dia a l’any en que una multitud de persones ens fiquem la roba que volem, ens maquillem com volem, ballem com volem i toquem la il·lusió que altra vida és possible per a nosaltres. Una vida en que els escenaris i les cançons de les discoteques estan plenes de persones queer. Una vida en que una persona coneguda representa una potencial aliança i no un potencial risc. Una vida en la que el nostre cos és més que un sistema d’alarma. Pense que també lluitem per això. Pense que renunciar a això és renunciar a l’objectiu polític últim: una vida en felicitat és possible. Tot i que hi haja que situar el cos al centre de la diana per aconseguir-la. El plaer i l’alegria també són drets que ens pertanyen.
Añadir comentario
Comentarios